Avui fa tres mesos des del primer senyal.

Des del primer petó entre tu i jo.

Feia fred vora el pont,

però hi érem.

I ho vam vestir

amb els llavis.

Avui sembla que la muntanya cremi.

Treu fum per totes bandes.

Plou i no fa sol

i les bruixes potser han marxat lluny,

a prop del boc del bosc de les bruixes.

Febrer té esquizofrènia:

diumenge de sol i dilluns de cendra.

Un altre senyal:

acabat el Carnaval,

ara la festa reposa al record.

A tu i jo no ens calen disfresses,

perquè ja tenim prou històries

per contar-nos.

Alguna ferida.

Cicatrius llargues.

O curtes.

Com un cotxe amb llums

de dos intensitats.

Durro i Boí no podien lluir millor.

Tenien el gris de la pedra,

el marró de la terra i de les branques,

un raspall de verd sobre algun roc.

I tot el blau immens, inabastable

que cobria els nostres caps

de gent petita que som.

Durro porta a dins una postal amagada.

Les cabretes mengen herba

i la campana sona a l’hora que toca.

Tinc guardada l’estesa d’una casa

plena de tovallons per dinar

i roba assecant-se…

I el senyal no era a l’ermita.

Ni fixat per una creu cristiana.

El senyal era al final.

Un pont. Un altre.

Però diferent.

Amb tu, sempre diferent.

Amb dos homenets fent de les seves:

el cap amunt, somrís etern.

No calia prendre apunts.

Caminar, caminar i tornar a caminar.

Només això fa falta.

Recórrer les valls i atansar-se als cims.

Descansar amb un cop de vent,

un cop de sort

i un petó regal del sol.

Això no és paper mullat,

tot i la pluja que fa el setge.

El senyal era allí, sobre el riu.

Un pont a Barruera,

meitat anada meitat retorn.

Com una platja somiada.

Com una onada que va, es queda

i se’n torna a anar.

Tornarem a fer camí

quan el fum s’esvaeixi per fi.

Tornarem, jo i tu,

quan sigui el moment.

Perquè res no està escrit,

però hi ha senyals de fum.

Avui, 22 de febrer,

aquest és per a tu.

Tu, la meva llum.

RAÜL