Senyals de fum

Avui fa tres mesos des del primer senyal.
Des del primer petó entre tu i jo.
Feia fred vora el pont,
però hi érem.
I ho vam vestir
amb els llavis.
Avui sembla que la muntanya cremi.
Treu fum per totes bandes.
Plou i no fa sol
i les bruixes potser han marxat lluny,
a prop del boc del bosc de les bruixes.
Febrer té esquizofrènia:
diumenge de sol i dilluns de cendra.
Un altre senyal:
acabat el Carnaval,
ara la festa reposa al record.
A tu i jo no ens calen disfresses,
perquè ja tenim prou històries
per contar-nos.
Alguna ferida.
Cicatrius llargues.
O curtes.
Com un cotxe amb llums
de dos intensitats.
Durro i Boí no podien lluir millor.
Tenien el gris de la pedra,
el marró de la terra i de les branques,
un raspall de verd sobre algun roc.
I tot el blau immens, inabastable
que cobria els nostres caps
de gent petita que som.
Durro porta a dins una postal amagada.
Les cabretes mengen herba
i la campana sona a l’hora que toca.
Tinc guardada l’estesa d’una casa
plena de tovallons per dinar
i roba assecant-se…
I el senyal no era a l’ermita.
Ni fixat per una creu cristiana.
El senyal era al final.
Un pont. Un altre.
Però diferent.
Amb tu, sempre diferent.
Amb dos homenets fent de les seves:
el cap amunt, somrís etern.
No calia prendre apunts.
Caminar, caminar i tornar a caminar.
Només això fa falta.
Recórrer les valls i atansar-se als cims.
Descansar amb un cop de vent,
un cop de sort
i un petó regal del sol.
Això no és paper mullat,
tot i la pluja que fa el setge.
El senyal era allí, sobre el riu.
Un pont a Barruera,
meitat anada meitat retorn.
Com una platja somiada.
Com una onada que va, es queda
i se’n torna a anar.
Tornarem a fer camí
quan el fum s’esvaeixi per fi.
Tornarem, jo i tu,
quan sigui el moment.
Perquè res no està escrit,
però hi ha senyals de fum.
Avui, 22 de febrer,
aquest és per a tu.
Tu, la meva llum.
RAÜL
Deja una respuesta
Lo siento, debes estar conectado para publicar un comentario.