Cabrerita

Fa alguns anys, en la facultat de Belles arts em vaig enfrontar-me per primera vegada a un quadre de Cabrerita. Abans, i en reiterades oportunitats, havia sentit repetir en forma… Llegeix més…

Fa alguns anys, en la facultat de Belles arts em vaig enfrontar-me per primera vegada a un quadre de Cabrerita. Abans, i en reiterades oportunitats, havia sentit repetir en forma més o menys fidel diverses de les anècdotes atribuïdes a aquest personatge mític de la plàstica uruguaiana. Després van ser arribant les dades: des de molt nen va sofrir el tancament, primer internat en l’Asil D. A. Larrañaga, després en el Vilardebó i més tard en la Colònia Etchepare per més de 30 anys. Però el que sobre totes les coses va cridar la meva atenció, és aquest remolí creador que va fer que, encara en les condicions més terribles que un ésser humà pugui suportar, no abandonés aquest llegat que portava amb si des que va apuntar al món: la pintura. Va ser llavors que amb Ignacio, el meu fill major, ens aboquem a la tasca de recerca sobre la seva vida i la seva obra i decidim afrontar la tasca de portar al teatre un acostament a aquesta figura, no en una reconstrucció “fotogràfica” de la seva vida, sinó alternant el testimonial amb la ficció, tractant de captar “l’atmosfera” de Cabrerita. Per a això comptem amb molta gent que a través del temps ens van apropant a les seves vivències i sobretot amb Lucy que, de tots els que li van conèixer personalment, va ser una de les persones que més va fer en vida pel pintor i per l’home.

Deja una respuesta